[Diari d’abord III: Montreal]

Les llums d’un Montreal cada cop més distant van passant entre les gotes de pluja de la finestra: encara tinc la jaqueta mullada i la salsa de soja del restaurant xinès se’m repeteix cada cop que em surt un rotet. Per sort no tinc a ningú assegut al costat, i no ho dic només per la salsa de soja que s’allibera a mig processar, sinó per les sabates xopes que m’acabo de treure per poder ventilar els peus, una part del meu cos que no acostuma a manifestar-se de cap forma que pugui ser molesta per ningú, però que ara mateix, i degut a la gran quantitat d’aigua que porto acumulant des d’ahir, pot haver començat a florir-se. La paranoia que m’arriba en aquestes situacions és la següent: pot ser que jo sigui l’última persona al món capaç de percebre la meva pròpia olor, com aquesta gent gran que desprèn un alè de boca insufrible i que semblen portar-ho la mar de bé. De moment, estic content de que l’autocar a Nova York no vagi tant ple: el que em fa patir és l’avió a Barcelona. Durant els vols transatlàntics les olors s’hi fan insuportables, i allà sí que no hi ha ventilació possible. A Nova York no tindré cap oportunitat de dutxar-me, així que o bé hauré de buscar-me sabates noves que estiguin bé de preu o bé m’hauré de comprar polvos de talco d’aquells de tamaño viaje. Tinc tot el diumenge per voltar per la gran ciutat, l’únic que desitjo és que no plogui. Ahir, Montreal es va convertir de cop i volta en una altre món. Havíem passat un dia preciós al Mont Royal, al voltant del qual s’extén tota la ciutat de forma quasi circular, com si es tractés d’un mugró. El Dan tenia desig de Sushi, així que vam abandonar la costum de consumir especialitats del Quebec com la Poutine, els Bagels o els famosos entrepans de Smoked Meat, i ens vam passar a la ciuna japonesa. Ens vam demanar un pack familiar de 26 peces i vam pujar a la muntanya des de la que es veu la vista més impressionant de tota la ciutat. Un sol penetrant ens obligava a refugiar-nos a les ombres dels arbres mentres bevíem cervesa japonesa i miràvem el llac artificial que va dissenyar el mateix arquitecte responsable del Central Park de Nova York, a més de les parelletes fent-se petons sense miraments per damunt de la gespa, i les famílies passejant gossos de raça, i les noies amb roba d’esport apretada fent footing. Feia una xafogor que recordava els pitjors dies d’estiu de Barcelona: Montreal està rodejada d’aigua. Però de cop, com qui no vol la cosa, va començar a caure la pluja i la ciutat dels meus somnis es va convertir en un infern de grisor i males cares. Es va acabar el bon rotllo general: la gent que somriu mentres va en bici, les façanes pintades de colors, les noies guapes que et miren fixament als ulls. Montreal es va tornar avorrida i sòrdida, i les meves sabates van començar a mullar-se sense treva. Des d’aleshores, no ho han deixat de fer. Un esdeveniment ben curiós que acompanya la pluja d’aquesta ciutat, és l’aparició sobtada i massiva dels cucs de terra. Llarguíssims! Surten del no-res i es desplacen a gran velocitat —tenint en compte que són cucs— aprofitant els petits rius que va configurant l’aigua a mida que va caient sobre l’asfalt. L’asfalt, tot s’ha de dir, està especialment esquerdat i malmès, res a veure amb l’ordre i la pulcritud amb la que ens té acostumats el nostre ajuntament. El fenomen dels cucs no passa desapercebut: n’hi ha tanta quantitat que cal anar en compte de no aixafar-los. Almenys al principi. Arriba un moment, però, que n’hi ha tants de triturats pels vora-vies, que se’ls acaba ignorant. No hi ha altre remei. Per tranquil·litzar-me, l’Antoine m’explica que si es parteixen en dos, continuen vivint com a éssers independents. És una idea maca. No seria genial poder-se partir en dos i així portar una vida aquí i una altra allà? Aquesta és la classe de pensaments que em venien al cap quan vaig venir a visitar aquesta mateixa ciutat per primera vegada, ara farà uns dos anys. Si aquest cop hi he vingut per business, aquell cop va ser per pleasure. Sí: vaig venir per veure si era viable compartir la meva vida amb una persona amb la que vaig resultar ser incompatible. Ara mateix, aquesta persona està compartint una hipoteca a 25 anys amb una tercera persona que sí que està disposada a compartir la vida amb ella. Quan acabi de pagar-la tindrà 60 anys i potser ja serà àvia. Incalculables hipòtesis em vénen al cap davant la fantasia d’haver-me quedat fa dos estius a viure a aquesta ciutat… Hagués aguantat el famós hivern de 20 graus sota zero? Diuen que si l’autobús que esperes arriba una mica tard et pots morir del fred al mig del carrer… Quants cucs de terra hauria aixafat ja? Tindria una filla enlloc d’una productora? La Caroline estava a primera fila a la famosa Masterclass, la qual cosa em va posar molt nerviós: feia quasi dos anys que no ens vèiem. La veu em tremolava quan vaig començar a dir que tot plegat era molt estrany: normalment era jo qui havia de pagar per fer cursos de conversació de francès, i de cop era el món al revés: la gent havia pagat per sentir-me parlar en aquesta llengua. Una llengua que se’t va enredant a la boca sense adonar-te’n, com el cable dels auriculars, i que al final et provoca agulletes als llavis de tant posar-los en forma de pinyó. Fer el passe de disapositives va ajudar a donar-li ritme i dinamisme a la cosa. La introducció històrica va despertar l’atenció del públic de seguida: Franco, els hotels de Benidorm, les banderes de la mani del 77… i després: Jordà, Portabella, Guerín i el Ricardo Íscar i tot. En uns 20 minuts vaig ubicar al personal en el context en el que ens trobem els que traballem en aquest projecte: la tangència entre l’anomenat Documental de Creació (o la comunitat negativa de Bergala) i el moviment de la cultura lliure, tot plegat en un context polític extraparlamentari, en el que l’okupació n’és encara una avanguarda. Pim pam i poso imatges de la Colònia. Quin plaer: pantalla gegant en un cinema de veritat! Desfilen un cop més la Paquita la valenciana, la petita Alèxia, l’Ernesto i els seus fills a la piscina i l’Eli celebrant el seu aniversari pel carrer. Els okupes que reparen la casa de l’Encarna i el vídeoclip de la Mala Rodríguez. Allà els ho deixo. I comença el debat. Hi ha un element urbanístic a Montreal que dóna molt de joc: les anomenades ruelles o carrerons. el dia abans de la presentació, l’Antoine i la Julie me’ls havien ensenyat. No es tracta d’altra cosa que la part del darrera de les cases, que deixa un marge amb la part del darrera de les cases del carrer paral·lel, configurant així, una mena de no man’s land mal asfaltat, sense cap pretensió, un carreró que s’amaga de la vida que transcorre als carrers de veritat: les ruelles són el backstage de la ciutat, l’espai on no hi ha façanes pintades que vulguin impressionar a ningú, on el tamany del teu cotxe no importa, perquè sovint no hi pot ni passar, on no hi ha comerços, on no cal vestir-se bé´per sortir-hi. A les ruelles la gent hi pot fer tot allò que farien a casa seva, però que prefereixen fer a l’exterior i que mai no farien al mig del carrer: els nens i nenes hi juguen a pilota i hi fan girar el Hula-Hops, els avis hi treuen les cadires, les mares van amb sabatilles i els fums de carns de diferents barbacoes s’hi barregen. Ningú no hi passa per anar enlloc sinó per estar-hi o per passejar-s’hi sense rumb. Tothom s’hi saluda. Bonjour, oui ça va. Un complex sistema de fils d’estendre roba articulats amb politges metàliques que grinyolen amb el vent atravessen aquests carrerons i sostenen roba interior, pijames amb topos, samarretes d’imperi i tovalloles de colors, de banda a banda, donant a cada ruelle un aspecte de festa major permanent. Els patis de darrera de les cases que desemboquen a aquest espai comunitari estan plens d’elements arquitectònics d’autoconstrucció: petits tallers fets amb parets de llautó, teloses prolongacions de les cases per guanyar espai habitable al jardí, horts coberts de parres sosteses per estructures metàliques recuperades de vells electrodomèstics. L’imaginació al poder i la capacitat de cada ciutadà de decidir com configura aquest espai al límit entre el públic i el privat. Ben aviat arribem al famós debat de la gentrificació. Insisteixo en que el problema de la Colònia no és sols el de la lenta i premeditada substitució de la classe social que habita l’espai —com és el cas de molts barris de Montreal i de tot arreu—, sinó la desaparició física del propi espai. De totes formes, vull que el debat es centri en la representació del problema i no en el problema en si mateix, la qual cosa costa. Les imatges de la destrucció fascinen: el públic està d’acord amb que buscar la bellesa en una desgràcia com la que documentem no els presenta cap problema ètic, sinó que ho perceben com un homenatge, una dignificació i una despedida cap a un personatge que ha estat tractat amb amor: l’espai. Curiós: tot el contrari d’algunes opinions que es van fer sentir a Nova York, on la gent posava a debat el que a mi mateix em fa dubtar més cada cop que veig aquesta última part del rough cut: fins a quin punt és lícit fer poemes visuals amb una realitat que per si mateixa no té absolutament res de poètic? Ho diu el propi Benjamín, el capataç dels enderrocadors, en el seu monòleg davant de la càmera: “No hay arte en este oficio”. El tal Roger, que és el bon home que ens va convidar a fer la xerrada, semblava adormir-se al llarg de tota la presentació, la qual cosa em preocupava una mica, però al final va resultar ser un dels que estava més despert dels assistents, tot deixant anar un discurs sobre el poder de les imatges per tal d’expressar aquells racons del sentir humà on les paraules no hi arriben i la importància de defensar aquesta pràctica de forma aferrissada. Acabem tots plegats bevent sucs de fruita al Hall del cinema. No hi ha vi perquè cal demanar un permís que val 80 dòlars i no han aconseguit cap ajuda de l’embaixada espanyola, tal com pensaven des de l’organització DOCQuebec, responsable de la sessió. Quin ocurrència més estranya: el govern espanyol pagant-nos una borratxera post-masterclass sobre la destrucció de la Colònia Castells a un cine de Montreal. Hagués estat si més no un detall, ja que no han estat capaços de finançar-nos ni un sol duro d’aquesta producció suicida que es basa en vendre samarretes, a mode de mercadillo ambulant. Però ni els 80 dòlars del permís per poder acompanyar d’una ampolla de vi barat els comentaris de la jugada als vestidors. Queda el consol, però, de que la masterclass va ser un èxit: almenys ningú no va abandonar la sala a mitja xerrada, que ja és molt. El cine es veia força ple, tot i que cal admetre que era força petit. Tot plegat ho vam anar a celebrar amb el petit grupet de catalanòfils, menjant un autèntic entrepà de Smoked Meat a Chez Schwarz. Dic catalanòfils, perquè molts d’ells no són catalans: allò que els configura com a grup és el seu afecte cap a la cultura i/o la llengua catalana. El primer contacte amb aquest petit col·lectiu va ser el dia abans de la presentació: fent castells. Qui m’hauria dit a mi, que en prou feines sé el que és una anxaneta, que acabaria fent de casteller a Montreal. La història és la següent: l’Antoine i la Julie, a la casa dels quals m’he estat quedant tota la setmana, van viure una bona temporada a Barcelona, on —per una questió d’identificació amb el fet diferencial quebequès— es van enamorar de la cultura catalana. De fet, ambdós van aprendre bé la llengua, i per tal de no perdre-la, es van buscar a la seva tornada un grup de gen que la practiqués. I és així com van arribar a la colla de castellers de Montreal, de camisa marró, famosos pel pilar de quatre que fa cosa d’un any van aconseguir desplaçar uns metres sense que ningú prengués mal. Es troben un cop per setmana en un gimnàs. Després se’n van tots junts a beure cervesa. La meva visita els va enganxar amb doble esdeveniment setmanal: el dia següent —o sigui, el mateix dia de la presentació de NO-RES— era el partit del Barça que decidia la victòria matemàtica de la lliga. Un partit avorridíssim que vam veure ni més ni menys que al Centro Gallego, menjant olives gambes al ajillo. Chez Schwarz és l’equivalent montrealès d’alguna cosa així com El Pollo Rico del carrer Sant Pau. Pels que no coneixen aquest lloc memorable, es pot resumir en un adjectiu: greixós. Un d’aquells llocs que no han passat pel filtre de la gentrificació malgrat que els principals agents gentrificadors, com podem ser nosaltres mateixos, els encanta anar-hi. Ens encanta perquè és autèntic, barat i perquè els vells del barri de tota la vida encara hi van. Curiosament, allò que té de modern de Chez Schwarz és que probablement no ha canviat el més mínim en els últims 50 anys. Els retalls de diaris a les parets, els cartells de plàstic anunciant els preus, la llum desagradable de fluorescents i la manca total de glamour del lloc. És vintage real. El més important: la carn boníssima. Autèntiques orgies de vedella fumada laminada i posada entre dues llesques de pa… i perquè demanar més? Una mica de mostassa i au, menja-ho com puguis. Contraindicat pels que tenen la boca petita. Una d’aquelles coses que no tenen cap sentit fins que un no es posa en situació. Mentres uns practiquen català omplint-se la boca de carn fumada, la Caroline i jo parlem d’hipoteques, de fills que mai tindrem i de la precària pràctica documental. Està tot ben clar i per tant està tot bé. Me n’alegro de veure-la i de veure-la bé. Ella també: el passat queda enterrat, es tanca el cercle, es curen les ferides, etc. etc.
L’any que ve tornem a Montreal amb la pel·lícula acabada, o almenys és el que m’ha assegurat el tal Roger que ha organitzat la masterclass. L’autocar es va acostant xino xano a NovaYork; es de nit i la pluja segueix caient. El neteja-parabrises grinyola a cada moviment que fa: nyic-nyac… nyic-nyac… el menjar del xino on m’han portat l’Antoine i la Julie per despedir-nos se’m fa pesat i els ulls se’m comencen a tancar. Abans de passar la frontera ja començo a somiar en el dia que tornaré al Quebec.

Leave a Reply