[#NORESINAMERICA diari d’abord I: Toronto]

2 de maig de 2011

Tal com tothom esperava: han guanyat els conservadors. El que ningú no volia és que guanyessin per clara majoria, la qual cosa és el que està passant. Però els resultats encara no són definitius. Miro per internet les eleccions canadenques —que han estat avui— dins d’un autocar que em porta de tornada a Nova York. Això dels autocars amb wifi és una cosa fantàstica. Acabo de llegir també al diari que Nova York està en alerta màxima per perill d’atacs terroristes en venjança de la mort del Bin Laden. Però no és Nova York el que tinc al cap ara mateix sinó Toronto. Quina ciutat més estranya! Toronto és un d’aquells llocs que un no acaba d’entendre. És a dir: hi ha un centre financer amb grans edificis i tal, que és fàcilment identificable com a gran ciutat. Però això s’acaba aviat. El reste són cases unifamiliars d’una planta amb jardí per davant i per darrera. Tot un luxe. Aquest esquema s’extén al llarg de quilòmentres i quilòmetres. És com viure en un parc que queda interromput per algunes petites concentracions urbanes amb serveis: supermercats de barri, cafès, bars, botigues de moda, algun bazar de xinos… El demés: cases de fusta, grans superfícies plenes d’herba, esquirols de color negre i gent que va en bicicleta. De tant en tant, algun dels carrers, t’acaba portant a un llac immens, que sembla un mar. El Chris em va indicar com anar a casa seva però vaig preferir agafar un taxi. El noi de Paquistan em va cobrar 22 dòlars pel viatge i em vaig prometre no agafa cap més taxi. El Chris viu al sòtan de casa seva, o més ben dit: la casa per la qual està pagant una hipoteca. Per tal de sobreviure, està llogant a una família la casa de la qual un dia serà propietari, mentre ell (mal)viu al sòtan: un d’aquells sòtans que veiem a les pel·lícules ianquis, on s’amaga la gent quan hi ha un tornado. Allà he (mal)viscut jo també fins aquest matí. Cuina adossada, un llit, un sofà i un lavabo separat del reste amb una tel·la… poca cosa, però —de fet— hi he passat poc temps. Diguem que el festival m’ha mantingut prou ocupat com per no haver de preocupar-me de la falta d’intimitat que provoca un espai com aquest. Però abans del festival ve la xerrada. Sí: la presentació de NO-RES, plantejada per primer cop com a Work in Progress, tot un repte. I just acabo de recordar, que abans d’aquesta presentació ve el partit del Barça. Sí: tot just conèixer-nos, el Chris va estar d’acord amb mi, que calia buscar un bar en el que passessin el Barça. Va fer un parell de clicks al google i en va trobar un ben a prop: al barri de St. Claire. Resulta que el Chris és un friki de les bicicletes: en té una pila! Així que no li costa res deixar-me’n una per l’ocasió. Una molt bona bici, una híbrida, d’aquelles mig mountain-bike, com la que tinc a Barcelona. Anem cap al bar, demanem aletes de pollastre picants i veiem el partit: som els únics en un immens pub irlandès amb pantalles gegants. De cop, se’n va l’imatge i a fora comença a ploure de forma frenètica. Cap senyal a la tele. No semblen poder-ho arreglar, així que parlem de coses banals sobre Toronto. Resulta que hi ha una illa just davant de la ciutat, enmig del llac Ontario, en la que hi ha molta natura i animals que es poden anar a visitar. De sobte torna la imatge. El Messi ha marcat un gol! Més tard vindria l’altre, el més espectacular. Ja li he explicat al Chris les diferències entre el Barça i el Madrid: que uns són bons i els altres dolents. Uns porten Unicef a la samarreta, els altres publicitat xunga d’apostes per internet, etc. El mig litre de cervesa de blat que m’estic acabant comença a marejar-me. Cal tenir en compte que he dormit a l’autocar, bastant malament, que tinc un jet lag de la hòstia, i que d’aquí a poques hores tinc una presentació pública sobre el projecte.
A la presentació hi arribo amb força temps. La galeria està enmig d’un carrer força cèntric que es diu Bloor. Bloor Street. No hi ha ningú excepte l’Amber, tota estressada, amb la que començo a muntar el projector i tot. Més tard arriba el Dave i la Dana, que també són de la galeria. M’ofereixen una cervesa i començo a sentir-me com un zombie. Ja passa mitja hora de les 19:30, que és quan havia de començar la presentació i només hi ha 8 persones de públic. Em diuen de començar i jo dic mig en broma mig en sèrio, que no he vingut des de Barcelona per fer una xerrada davant de tant poca gent. Just en aquell moment entra una noia disculpant-se per arribar tard i decidim que ja som prous. Comença la gira de NO-RES en anglès, amb dificultats. Me n’adono que porto molt de temps sense practicar aquesta llengua que em sembla tant òbvia, però que no ho és tant per parlar de coses realment complicades. Al llarg de la xerrada algú em porta una altra cervesa, a la qual no sé dir que no, i de cop me n’adono que ja vaig del tot taja. Passo imatges, debatim sobre l’urbanisme aquí i allà, els modes de vida, etc. És molt interessant, la llàstima és que hi hagi tant poca gent. Dues hores més tard decidim anar amb els de la galeria cap a un bar, en el que em menjo una hamburguesa de tamany escandalós. Tothom em dóna feedback positiu i estic content, però la tele se’m va apagant mica en mica. De cop me n’adono que he desconnectat complètament i que sóc incapaç d’escoltar res del que m’explica la gent. Sóc una massa corporal complètament inútil, mirant d’una banda a l’altra sense acabar de percebre res. Així que m’acabo la cervesa i me’n vaig a buscar un taxi cap a casa del Chris: sóc incapaç d’anar-hi amb la bicicleta, ni sabria com anar cap a casa seva ni podria fer l’esforç físic que em representaria. A més a més, hi ha una novetat: fa una rasca de la hòstia! Així que la bicicleta, de moment es queda lligada al carrer. El dia següent segueix allà: a Torofnto no roben bicis com a casa nostra.

Passada la prova de la presentació, em dedico a gaudir del festival que s’està celebrant a la ciutat: el Hot Docs, un dels festivals de documental més importants d’Amèrica del Nord. Per sort, la Heather, la coordinadora de la Toronto Free Gallery, on vaig fer la xerrada, m’aconsegueix un passi per veure totes les pel·lícules del festival, i n’hi ha un munt. Així que em poso les botes. Mapa de Toronto, programa del festival i la bicicleta del Chris. I tot el dia amunt i avall, cap als diferents cinemes de Toronto, mirant pel·lis. Un gustàs. La llàstima és no haver tingut un passi per la part d’indústria, en la que s’organitzen trobades de productors i algunes conferències prou interessants. En parlo amb l’Ana, la qual em tranquil·litza una mica: la part d’indústria pels productors executius, pels realitzadors: a mirar documentals. En fi, per una vegada, passivitat total: s’apaguen els llums, em poso còmode, comença la pel·li. Avui n’he vist una que m’ha atravessat. Es tracta d’Abendland, del Nikolaus Geyrhalter. L’estructura és força simple: un seguit de seqüències observacionals sobre diferents oficis que es realitzen de nit a varis països europeus. Oficis desagradables que a ningú li agradaria fer, però que algú ha de fer. Des dels que serveixen cerveses sense parar als Biergartens de Múnich, als Guàrdies Civils que controlen la frontrera a Melilla, passant pels encarragats d’incinerar morts als crematoris. Una visió freda i distant del que representa Europa, sense cap comentari ni narracions explícites. M’encanta, senzillament genial. Al final tinc la oportunitat de parlar amb el director, el qual resulta ser un tros de pa. Li deixo anar tot un rotllo sobre com entenc el documental quan de cop me n’adono que dec fer una peste d’alcohol escandalosa: el Chris i jo ens hem pres una ampolla de vi sencera al llarg de la pel·li. El tal Nikolaus m’escolta atentament, mentres la noia que l’acompanya em mira com dient “vaya taja porta el col·lega…”. Després ha anat tot molt depressa: he tingut temps d’anar al Mountain Equipment Co-op, que és com una mena de Decathlon canadenc. Es tracta d’una cooperativa de roba i coses per la muntanya, molt bona qualitat i uns preus increïbles. No em faria res fer-los espònsors de NO-RES. Em compro la motxilla dels meus somnis i llums per la bicicleta. Encara tenim temps d’anar a fer l’última cervesa a un bar al costat de l’estació, on ens trobem amb l’Amber i el Dave. Tothom em desitja que torni l’any que ve, ja presentant la pel·li dins del festival, etc. Jo bromejo dient que en aquest cas, espero que vinguin més de 8 persones a veure-la. Correm cap a l’estació. Agafo l’autocar de la Greyhound, aquest cop, un de ben modern, amb internet i tot. Passem la frontera i el cansament es va apoderant de mi. Ja m’he adaptat a l’horari d’aquí, però a partir de la una o les dues, se’m desconnecta tot. Aquest és exàctament el punt en el que em trobo ara mateix.
Demà al matí: Nova York.

Leave a Reply