[#NORESINAMERICA diari d’abord II: Nova York]

8 de maig de 2011
En l’imaginari estatunidenc més bàsic, el tren sempre hi ha estat un gran protagonista. Em ve al cap la imatge de l’indi acostant l’orella a les vies per veure si s’acosta el cavall de ferro de la Civilització, i així poder atacar-lo abans que no sigui massa tard. La construcció del ferrocarril té una importància històrica inel·ludible en l’expansió dels (mal)anomenats pioners cap a l’oest americà, i és per tant —igual com en el cas de l’Alemanya de Bismark— un element simbòlic clau del mite fundacional d’una suposada nació. Tot i així, i sense que ho acabi d’entendre, la línea ferroviària d’Estats Units no sembla jugar cap rol important avui en dia. Només cal navegar una mica pel Google, per adonar-se’n de que les preferències són o bé l’avió o bé l’autocar per als desplaçaments interns. Deixo ja ubicat el fet que el desplaçament que aquí ens concerneix és de caràcter internacional, és a dir, d’Estats Units a Canadà, d’un Estat-Nació a un altre Estat-Nació. Però qualsevol que s’hagi passejat per aquesta part del món estarà d’acord amb mi que —a simple vista— és molt difícil percebre la diferència entre aquests dos països, si no fos perquè els habitants del segon —Canadà— es preocupen de passejar pel món la seva simpàtica bandera per tal de no ser confosos pels seus veïns del sud. És clar que, com a mínim al Quebec, hi ha el tema de la llengua, la qual marca una frontera simbòlica evident; frontera que es fa palesa, però, en un segon moment de contacte i no en el pla superficial del que estic parlant. No és, en definitiva, com passar la frontera entre San Diego i Tijuana. Tot això per dir que el fenomen de la poca importància del sistema ferroviari sembla afectar ambdós països nord-americans per igual. Anar amb avió —que sembla ser el que fa tothom— és tres vegades més car que la opció del tren, i l’autocar val si fa o no fa, però és força més incòmode. El gran inconvenient del tren és l’extrema lentitud i la gran manca de línees. Hi ha, però, una línea Nova York —Montreal, famosa per la bellesa del paisatge que l’acompanya. Això, més el fet que mai no he tingut el plaer de pujar a un tren d’Amèrica del Nord (sense comptar les atraccions de Disneylàndia), ens va fer optar, al Dan i a mi, per aquest mitjà de transport que —sigui dit de passada— resulta ser el més ecològic de tots. Aquí estem, doncs, rodejats de paratges naturals espectaculars: llacs d’aigua cristal·lina plens d’ocells exòtics, muntanyes cobertes d’arbres d’incontables varietats de verd, casetes de fusta sortides de contes infantils. El més impressionant és que l’espectacle ha començat tot just pocs minuts després d’haver arrancat el tren: tant bon punt hem deixat Manhattan i hem començat a enfilar pel riu Hudson, tot plegat s’ha convertit en una mena de xou de natura salvatge en format panoràmic.
Dos o tres dies abans, a mode de contrast, els diaris anunciaven que els documents incautats a la casa del recentment executat Osama Bin Laden, demostraven com la xarxa terrorista de la qual n’era màxim responsable, pretenia atemptar contra la xarxa d’Amtrak, és a dir, el sistema ferroviari nord-americà. Planejava —es veu—un altre 11 de setembre espectacular, per commemorar el desè aniversari de l’atac a les torres bessones. La història de l’indi que parava l’orella es repetia en l’imaginari sensacionalista i paranoïc d’aquest pais. Qui hauria de dir que un mitjà de transport tant insòlit en tal context cobraria de cop i volta tanta importància en la meva vida. Pensant-ho de manera del tot maquiavèlica, i des del punt de vista d’un terrorista llest, és cert que té força sentit atacar contra un tren: els sistemes de control d’equipatge hi són inexistents, qualsevol pot pujar-hi i baixar-hi en qualsevol moment, no hi ha control més enllà del control de bitllets, i el més important: la quantitat de morts que es pot provocar és molt elevada, sobretot si es busca un punt estratègic per fer esclatar l’artefacte corresponent, com pot ser un pont alçat. Aquests són els pensaments freds i absurds que em corren pel cap de camí a Montreal, mentres m’evadeixo del que realment importa: com se suposa que he de formular la presentació del projecte que em toca fer d’aquí a tres dies en aquesta ciutat. La pressió és força intensa: l’acte es celebra a un dels cinemes de la ONF (l’organització nacional del cinema canadenc), és organtizat per DOC (associació del documental canadenc) i està anunciat com a masterclass. Això no és tot: la gent paga 15 $ per assistir-hi. Mai ningú no ha hagut de pagar per escoltar-me dir alguna cosa. És una sensació estranya. No sóc gens conscient de tenir res suficientment interessant a dir com perquè la gent hagi de pagar. Al contrari: de vegades estaria disposat a pagar perquè determinades persones m’escoltessin, però aquest és un altre tema. Tot plegat és assumible, és anar amb el cap ben alt i au. El que més em preocupa és l’enfoc que se li ha donat a la meva masterclass. El títol mateix ja es desvia força del nostre projecte: “Catalunya a Montreal”. Tot bé: en certa manera és veritat que la meva presència és una petita incursió d’allò que pot ser considerat cultura catalana —o almenys d’un dels membres de la comunitat de catalanoparlants que hi ha al món— a la ciutat de Montreal. Ara bé, el subtítol que continua en la convocatòria, és el realment preocupant: Découvrez la situation actuelle du cinéma documentaire en Catalogne avec le cinéaste Xavier Artigas. D’entrada, la paraula “cineasta” m’intimida. La primera vegada que la vaig fer servir per parlar de mi mateix va ser a l’aduana dels Estats Units, tot just baixar de l’avió. El policia de torn, d’origen mexicà —suposo— pel seu aspecte i el nom que portava escrit a la placa (José Suares), em va demanar quina era la meva professió, a la qual cosa vaig respondre sense pensar: filmmaker. Tota una presa de consciència per part meva. El tal Suares volia saber aleshores quines pel·lícules havia fet, com si les hagués de conèixer. Li vaig dir que molt probablement no en reconeixeria cap, a la qual cosa va posar una cara d’entre decepció i incredulitat. “Vaya merda de filmmaker“, em deien els seus ulls mentres mastegava xiclet i fullejava el passaport sense ni mirar-se’l. Després vaig deixar totes i cada una de les meves empremtes digitals a una màquina molt moderna amb infrarojos, em van fer una foto amb una webcam i vaig entrar amb el cap ben alt al país de les oportunitats. Sí, sóc un filmmaker o un cinéaste, com diuen a Montreal. L’audiència de totes les meves pel·lícules juntes —si és que podem parlar de pel·lícules— no deu superar les 200 persones, però el primer pas és creure’s el que un és (o li agradaria ser). D’aquí a tres dies, sense anar més lluny, la profecia s’autocomplirà, i el cinéaste Xavier Artigas li explicarà a les masses quebequeses la situació acutal del cinema documental a Catalunya. La pregunta ara, és: com s’ho farà el Xavier Artigas? Jo que porto dins d’aquest món fa ben poquet, que mai no he estudiat ni m’he preocupat per informar-me sobre la història del gènere documental al meu país… Sí que és cert que he treballat ben a prop d’un parell de persones que són protagonistes d’aquesta situació actual del cinema documental a Catalunya, però d’aquí a fer una anàlisi del context… en una masterclass! Sempre em queda el recurs de dir allò que a tothom li agrada tant repetir: “yo he venido a hablar de mi libro!“.
Això és exactament el que vaig fer a la presentació de Nova York. Quan no portava ni deu minuts parlant del significat de NO-RES en anglès (tant fàcil com dir NO-THING), vaig començar a projectar imatges de la Colònia Castells, la qual cosa va fascinar a tothom. D’aquí es va desprendre immediatament un debat que ens va mantenir ocupats durant dues hores i que vaig anar amanint amb la projecció de més imatges: el discurs de l’Hereu, la rehabilitació de la casa de l’Encarna per part dels Okupes, l’enderroc de la Colònia. Tothom teoritzava sobre cada una de les seqüències i hi buscava similituds amb la seva realitat cultural, les diferents teories sobre gentrificació, la seva forma d’entendre l’espai urbà, el llenguatge audiovisual… va ser fantàstic. Una nit inolvidable per a la història de NO-RES. El primer Work in Progress real de la pel·lícula! A base d’anar fent conferències i mentir sobre la gran quantitat de sessions de Work in Progess que portem fent i l’èxit que han tingut, ha acabat passant de veritat: heus-la una altra profecia autocomplerta. La Beka i el Jason, que són els que gestionen la galeria en la que va tenir lloc la xerrada, van saber dinamitzar molt bé el debat, i això va salvar la nit. L’espai es diu —increïble, però cert— “NO-SPACE”. Era, doncs, impossible no fer la broma del NO-RES al NO-SPACE. NO-SPACE, NO-RES, ho pilleu? D’un nihilisme total. El nom de la galeria i l’email que vam rebre fa uns dies d’una antropòloga urbana de nom Aida, en la que ens parlava de les similituds del nostre projecte amb les teories de Marc Augé, em van convencer per anar a comprar ahir mateix a una llibreria encantadora de la zona de Saint Mark, el llibre que porta per títol “No-Llocs, una introducció a la súper-modernitat”. De forma completament inesperada, donat el meu habitual ritme de lectura, havia acabat de llegir l’únic llibre que m’havia emportat en aquest viatge, del Walter Bejamin. I davant del temor que el tren de la precària Amtrak no disposés d’internet —temor que s’ha confirmat avui mateix— valia la pena tenir un bon llibre per matar les 12 hores que duraria el viatge; que està durant. Un viatge no gens pesat, però. Escenari de luxe, lectura deliciosa, la companyia insuperable del Dan, més un endoll per connectar l’ordinador, per així poder escriure aquesta futura entrada al bloc, tant bon punt arribi a una de les ciutats que més estimo d’aquest món: Montréal.

One Response to “#NORESINAMERICA diari d’abord II: Nova York”

  1. francesca escrigué:

    es increible com escrius…..

Leave a Reply