[PERROFLAUTAS OKUPAN LOS CINES VERDI]
(No és un titular de la Vanguardia, és la crònica de la pre-estrena de [NO-RES], vist des de la pantalla.)
Feia molts anys que no vivia el cine. Atenció, dic “vivia EL cine“, i no “vivia AL cine“. De totes formes, quan es va okupar el Princesa, jo encara era massa petit i aquest tipus de notícies m’arribaven com si fossin gestes èpiques… El dijous passat, però, vam okupar els Verdi: la primera pedra de la gentrificació a la Vila de Gràcia, tal com em va recordar un amic de la Colònia. Només va ser durant una hora i mitja, i al final no el vam deixar tant brut. Tampoc ningú no es va emportar cap butaca ni cap projector… Va ser breu i bonic: fins el dijous passat, quan anava al cine, em limitava a veure— passiu— una imatge rera l’altra a la gran pantalla, buscant metàfores, símbols i cites intertextuals en plan snob. Aquesta vegada, però, la pel·lícula no estava a la pantalla, sinó per tota la sala. Okupes vesits de gala, familiars en xandall, gafapastes amb certa estètica anti-sistema, cantants de rap en català asseguts per terra (menjant pipes), i representants de la diversitat funcional sense medicació. Si bé els gossos sortien per la pantalla, les flautes sonaven pel públic: una autèntica sessió de cinema en 4D, una història que traspassava allò que va ser filmat fa mesos per continuar viva en els allà presents. Alguns d’ells —a més— presents a la gran pantalla i en el públic al mateix temps: desdoblament, doncs, d’uns, indignació d’uns altres, tendresa, burla, aplaudiments, crits i reconeixements a la lluita ben feta… tot exterioritzat sense embuts com en el circ romà —recordo algú cridant “vaig a vomitar!!!“—, tot aprovat o desaprovat pels presents com en els millors moments de l’acampada: una pel·lícula assembleària que va trencar les normes bàsiques de les lleis de l’emissió i la recepció; una pel·lícula antisistema? La de la pantalla no, però la que es va generar en l’okupació dels Verdi va transgredir tot protocol cinematogràfic vigent. La qual cosa no vol dir que el cinema no fos això en els seus orígens. Doncs sí, amics i amigues: el cinema ERA això: un fenomen col·lectiu, que treia els espectadors de la solitud per confrontar-los a les opinions, sentiments i reaccions d’altres espectadors. Les primeres sessions de cine provocaven baralles, debats, revoltes. La gent, al cine, hi escupia, hi bevia, hi follava… li cridava als dolents, aplaudia als bons… la gent vivia el cine. La televisió va matar aquest esperit que generava la massa i el cinema es va convertir ràpidament en una televisió de pantalla gegant. Sales plenes d’individus… sols. L’única comunicació possible, dir-li a l’individu del costat: “pot mirar de no fer tant soroll mentres menja les seves crispetes?“.
El dijous es va trencar el civisme a la sala i vam recuperar allò col·lectiu davant d’unes imatges que —en definitiva— estàvem veient plegats. La tensió no va baixar en cap moment, va augmentar la temperatura, el volum del so, l’embriaguesa d’algunes de nosaltres… però el públic estava bolcat a aquelles imatges de vida i de mort, fins al punt que ningú no va reaccionar quan —quasi al final de la pel·lícula— va sonar l’alarma del cine. No, companys: allò no era part de la gravació, ni coses del dolby surround. L’alarma del cine es va disparar de veritat, i ningú no en va fer el més mínim cas: un element més d’aquesta irrepetible performance cinematogràfico-surrealista. En tot cas, l’objectiu per part de l’equip creatiu havia estat el de fer una obra evocadora —no abocadora—, que deixés observar l’espectador, tal com vam haver d’observar nosaltres el tràgic final d’aquest barri tant entrenyable. Fer sentir al públic la mateixa impotència i ràbia que sentíem quan estàvem darrere la càmera… tot això sense atiborrar a ningú d’informació ni pretendre donar veritats absolutes… no per passivitat política, sinó per deixar que la història s’anés gestant en l’estómac de cada ú i no pas de forma racional, a través d’un discurs reproduït per uns altaveus. Però inesperadament, i com per art de màgia, tots aquells individus, trencadors d’individualisme, trencadors del civisme, violadors de normes absurdes, imaginadors d’altres móns, perroflautes èpics, xusma superba… es van convertir en l’altaveu que li mancava a la pel·lícula. El “no faci tant soroll” es va convertir en passió, en vida.
Feia molts i molts anys que no vivia el cine i estic feliç que així hagi estat— ni més ni menys, que durant la primera projecció d’aquest projecte en el que he tingut la sort de treballar, amb un grup fantàstic de gent, els dos últims anys de la meva vida.
Gràcies a tots aquells i aquelles que vam okupar el Verdi el dijous passat per convertir —un cop més— el cinema en una cosa tant màgica.
