[ARXIU DE LA COLÒNIA]

Fotos cedides per gentilesa de la famí­lia López Parra.
Per petició dels familiars, aquestes fotos no queden incloses en la llicència Creative Commons atribuida a aquesta pàgina. Demanem, doncs, que no se’n facin còpies.

MEMÒRIES DE LA COLÒNIA  CASTELLS per Nora Miquel.

CAPÍTOL I. VIDA.

La Colònia Castells és l’últim suburbi obrer que queda a Barcelona. Va créixer durant la dècada dels anys vint del segle XX, fora de la Barcelona urbanitzada, enmig de camps i fàbriques. Si avui veiem quatre passatges envoltats d’edificis de més de set pisos, en aquella època la Colònia no destacava, doncs el carrer Montnegre, de punta a punta, estava ple de casetes baixes amb horts o jardins i els carrers eren de sorra.

Però, a l’hora d’analitzar la Colònia Castells, a la qual molts denominem ‘el pueblito’, no només parlem d’urbanització, sinó també de socialització. La xarxa social que es va construir al voltant d’aquestes casetes va ser molt forta: tots per a un i un per a tots!

El carrer de Morales era el carrer dels comerços: la peixeteria, la mongeteria, el forn…però també, dins la Colònia, hi havia un petit colmado i el bar ‘La Campana’. Si algun veí­ no tenia prou diners per poder pagar la compra, se li anotava el gast i se li fiava fins que ho pugués pagar. Al forn, com que una barra de quart podia o no fer un quart de quilo, si faltaven grams per arribar al pes, la Clotilde (la fornera del carrer Bordeus) donava alguna pasta o tros de coca, per arribar al pes indicat. I, per Sant Esteve, en fer els canelons, com que els fogons eren de petroli, molts eren els veïns que anaven al forn per gratinar-los.

Les noves tecnologies del moment també van arribar a la Colònia. Tot i que la majoria dels seus habitants no podien fer-se amb elles per mancança econòmica, el bar ‘La Campana’, per exemple, disposà  d’una televisió als veïns. Això­, grans i joves, s’atapeïen a la saleta del fons del bar, on havien col·locat bancs i la tele, per veure les sèries del moment: ‘Rintintí­n’, ‘La Saga dels Rius’, que feien cada vespre, mentre menjaven pipes i bebien Coca-Cola. El telèfon del bar també era un altre reclam i, quan aquest sonava, atenien a la trucada i avisaven al veí­.

Mentrestant, en els passatges es vivia en total llibertat. Si fins fa poc encara podí­em trobar a algunes veïnes assegudes davant la seva porta petant la xerrada, des dels orígens de la Colònia els nens corrí­en i jugaven als jocs de moda: a les xapes, al ‘palomato’, a la ceba, a tombar soldats de plom, als cromos, a la xarranca…I, per festes, com les de Sant Joan, es feien gimcanes per als nens, xocolatada amb galetes per als més grans, concursos de dibuix i, a la nit, com és costum per la berbena, una gran foguera que se situava al carrer Montnegre. La música, present durant tota la festa, era un gran reclam i els veïns dedicaven cançons als seus estimats.

Però els jocs no només es limitaven a aquests quatre passatges. La Bòbila, la fàbrica que se situava on avui dia trobem el Mercat de Nicaragua, era un dels llocs preferits per la canalla. L’Àngels, una de les veïnes nascudes a la Colònia, recorda a la seva  àvia dient: “Xicotet! Xicotet! T’ataré un dia a la pota de la mesa!”. I, com tots els nens, també feien entremaliadures, com robar les fruites que penjaven dels arbres del carrer Piera.

Leave a Reply