[INFLUÈNCIES]

Cap projecte artístic no surt del no-res. [NO-RES] té unes fonts d’inspiració clares que guien el projecte a diferents nivells, que admirem i que volem compartir aquí amb vosaltres.

  • RICARDO ÍSCAR:
  • Probablement el principal representant del Cinema Antropològic actual, deixeble pòstum de Robert Flaherty i seguidor de Jean Rouch. Íscar cerca una mirada pura d’aquelles coses, aquelles costums i aquells modes de vida que hem creat els éssers humans al llarg dels segles, i que han restat inalterats fins a veure’s greument amenaçats en l’actualitat.

  • MERCEDES ÁLVAREZ:
  • Va sorprendre a tothom amb el seu primer llargmetratge: El Cielo Gira (2004), una obra molt íntima que parla d’un espai que desapareix: el poble en el que va néixer la pròpia directora. Malgrat fer ús de la veu en off, Álvarez escull estrictament aquelles escenes que parlin per elles mateixes de la realitat que ens mostra, de manera que, a la seva pel·lícula, cap imatge hi és perquè sí.

  • JOSÉ LUÍS GUERÍN:
  • Un dels màxims representants del cinema de la no-ficció a l’Estat Espanyol. Guerín no distingeix entre documental i ficció, i per tant, fa documentals que reben un tractament completament cinematogràfic i visceversa. La pel·lícula En Construcción retrata, com és el cas de [NO-RES], la desaparició d’un barri de Barcelona a través d’alguns dels seus personatges més entranyables.

  • MARC SINGER:
  • La primera pel·lícula de Singer es titula Dark Days i fou tota una revelació en guanyar el premi del públic al Festival de Sundance l’any 2000. Dark Days retrata en un estil de cinema directe un espai de vida ben peculiar: el subsol de Nova York, on s’hi ha format tota una comunitat de gent sense sostre de tota mena. El dia a dia d’aquest micromón relacional i la naturalesa i proximitat amb la que el tracta, és tota una lliçó magistral per la realització del projecte [NO-RES].

  • WERNER PENZELS / NICOLAS HUMBERT:
  • La col·laboració d’aquests dos directors va donar fruit l’any 1990 a l’obra mestra Step Across the Border, una pel·lícula documental sobre el músic improvisador Fred Frith i tot el seu entorn artístic de Nova York. El tractament del so en aquesta pel·lícula és el veritable fil conductor de la narració, un exercici que ens agradaria aplicar en certs moments de [NO-RES], en el que els sons urbans també són protagonistes de la història.

  • MICHAEL HANEKE:
  • Autor amb una extensa filmografia, principalment de ficció, Haneke recorre sovint a escenes documentals a les seves pel·lícules. Code Inconnu (2000) ens resulta d’especial interès pel tipus de narració a la que recorre en les diferents històries que planteja. Malgrat tractar-se d’una ficció amb actors, la càmera filma de forma purament observacional, ubicant a l’espectador en cada escena, com si es tractés d’un testimoni in situ, sense donar-li més pistes ni explicacions que allò que veu passar davant de l’objectiu.










Leave a Reply