[TRACTAMENT]

[NO-RES] és un retrat observacional -quasi antropològic- de la quotidianitat en tres moments clau d’un espai a punt de desaparèixer: la Colònia Castells.

La vida transcorre davant de la càmera tal i com ho faria encara que no hi hagués un equip de rodatge.

No hi ha cap veu en off per redundar sobre el que veiem, les imatges parlen per elles mateixes d’una forma clara: ens narren en un llenguatge cinematogràfic petites històries vinculades a l’espai.
No hi ha situacions forçades, no hi ha actors, no hi ha posada en escena.
Malgrat l’absència manifesta de l’autor en la narració, no es busca una falsa objectivitat en to de reportatge televisiu: [NO-RES] explica una història -per no dir un conte- que parteix d’una empatia absoluta amb el personatge principal que retrata: l’espai. Netedat i senzillesa de plans, sempre gravats amb trípode i tractats de forma cinematogràfica amb plans molt composats. La idealització estètica del subjecte d’estudi hi serà present en tot moment. Els personatges principals són l’espai idealitzat dels carrerons de la Colònia Castells i “l’enemic”, que l’està esperant, amenaçant, més enllà dels seus límits: el Carrer Entença.
Protagonista i antagonista es contraposaran constant- ment a través d’un diàleg arquitectònic entre la verticalitat i l’horitzontalitat, la pressa i la calma, l’estrèpit i el silenci.

El so directe esdevé un punt clau del muntatge. Els sons típics d’un petit poble –nens jugant, cant d’ocells, silencis– contrasten d’una forma quasi exagerada amb el so penetrant del trànsit dels cotxes que passen pel costat de la Colònia. Aquest soroll, serà una mena de leitmotiv present sempre en els moments de major dramatisme, fins a identificar-lo de forma palesa amb el punt en el que ens vol conduir la pel·lícula: el [NO-RES]. El so del trànsit és, doncs, una anticipació de la tragèdia anunciada de bon principi: el final de la vida d’un espai entranyable. Al llarg de la pel·lícula, aquest leitmotiv sonor anirà pujant de volum, fins a fer-se insuportable. El contrast es reforçarà algunes vegades amb la contraposició d’aquest soroll amb alguns silencis absoluts, igualment angoixants. L’absència de so funciona com un recurs discursiu molt potent, sobretot per a algunes imatges que acompanya (els edificis nous, per exemple) i com a contrast amb el soroll intens del trànsit.
Els personatges d’aquesta història són els propis veïns del barri, però per sobre d’ells, l’espai on viuen.
L’espai és tractat com un personatge, a través d’una insistència de plans que es van repetint en diferents contextos i que ens van fent certs racons arquitectònics molt familiars: el Carrer Castells, el Carrer Barnola, el Passatge Castells i el Passatge Transversal.
La majoria de cases de la Colònia tenen un o dos pisos, amb la qual cosa l’efecte estètic que provoquen els seus carrers és molt agradable, com si es tractés d’un poblet. Es tracta, per descomptat, d’un espai inseparable de la gent que l’habita. Per això, resultarà un xoc, veure’l completament abandonat, tapiat i -al final de tot- destruït.

Leave a Reply