[Bloc]

No-Res] 1er premi de la secció de llargmetratge nacional de Documenta Madrid 2012

Una llamada ayer, a última hora: “¿Puedes venir mañana a la rueda de prensa en la que se anunciará el palmarés?”
Esta mañana, caras de sueño en la Cineteca, y de pronto Antonio Delgado Liz, director de Documenta Madrid, dice las palabras mágicas: “El primer premio de la sección de largometraje Nacional es para No-Res, Vida i mort d’un espai en tres actes”. Daniel y yo nos miramos pasmados… Reprimimos como podemos los gritos, nos abrazamos y empezamos a whassapear como locos: “Xavi! Xaviiiiiii!!!!!”

Infinitas gracias a todos los que habéis hecho este proyecto posible. Gracias a la Colònia, gracias a todos los que habéis colaborado y seguís colaborando. Gracias a los co-productores y mecenas. Y felicidades a todos.
Y felicidades, sobre todo (Y como me censures esto, Xavi, me voy a cabrear), a Xavier Artigas. Por su talento, su constancia, y por haber logrado embaucarnos a todos con su energía en un proyecto a priori complicado.

Hoy es un buen día.
Abrazos,

Ana

PERROFLAUTAS OKUPAN LOS CINES VERDI

(No és un titular de la Vanguardia, és la crònica de la pre-estrena de [NO-RES], vist des de la pantalla.)

Dimarts, 20 de desembre del 2011

Feia molts anys que no vivia el cine. Atenció, dic “vivia EL cine“, i no “vivia AL cine“. De totes formes, quan es va okupar el Princesa, jo encara era massa petit i aquest tipus de notícies m’arribaven com si fossin gestes èpiques… El dijous passat, però, vam okupar els Verdi: la primera pedra de la gentrificació a la Vila de Gràcia, tal com em va recordar un amic de la Colònia. Només va ser durant una hora i mitja, i al final no el vam deixar tant brut. Tampoc ningú no es va emportar cap butaca ni cap projector… Va ser breu i bonic: fins el dijous passat, quan anava al cine, em limitava a veure— passiu— una imatge rera l’altra a la gran pantalla, buscant metàfores, símbols i cites intertextuals en plan snob. Aquesta vegada, però, la pel·lícula no estava a la pantalla, sinó per tota la sala. Okupes vesits de gala, familiars en xandall, gafapastes amb certa estètica anti-sistema, cantants de rap en català asseguts per terra (menjant pipes), i representants de la diversitat funcional sense medicació. Si bé els gossos sortien per la pantalla, les flautes sonaven pel públic: una autèntica sessió de cinema en 4D, una història que traspassava allò que va ser filmat fa mesos per continuar viva en els allà presents. Alguns d’ells —a més— presents a la gran pantalla i en el públic al mateix temps: desdoblament, doncs, d’uns, indignació d’uns altres, tendresa, burla, aplaudiments, crits i reconeixements a la lluita ben feta… tot exterioritzat sense embuts com en el circ romà —recordo algú cridant “vaig a vomitar!!!“—, tot aprovat o desaprovat pels presents com en els millors moments de l’acampada: una pel·lícula assembleària que va trencar les normes bàsiques de les lleis de l’emissió i la recepció; una pel·lícula antisistema? La de la pantalla no, però la que es va generar en l’okupació dels Verdi va transgredir tot protocol cinematogràfic vigent. La qual cosa no vol dir que el cinema no fos això en els seus orígens. Doncs sí, amics i amigues: el cinema ERA això: un fenomen col·lectiu, que treia els espectadors de la solitud per confrontar-los a les opinions, sentiments i reaccions d’altres espectadors. Les primeres sessions de cine provocaven baralles, debats, revoltes. La gent, al cine, hi escupia, hi bevia, hi follava… li cridava als dolents, aplaudia als bons… la gent vivia el cine. La televisió va matar aquest esperit que generava la massa i el cinema es va convertir ràpidament en una televisió de pantalla gegant. Sales plenes d’individus… sols. L’única comunicació possible, dir-li a l’individu del costat: “pot mirar de no fer tant soroll mentres menja les seves crispetes?“.

El dijous es va trencar el civisme a la sala i vam recuperar allò col·lectiu davant d’unes imatges que —en definitiva— estàvem veient plegats. La tensió no va baixar en cap moment, va augmentar la temperatura, el volum del so, l’embriaguesa d’algunes de nosaltres… però el públic estava bolcat a aquelles imatges de vida i de mort, fins al punt que ningú no va reaccionar quan —quasi al final de la pel·lícula— va sonar l’alarma del cine. No, companys: allò no era part de la gravació, ni coses del dolby surround. L’alarma del cine es va disparar de veritat, i ningú no en va fer el més mínim cas: un element més d’aquesta irrepetible performance cinematogràfico-surrealista. En tot cas, l’objectiu per part de l’equip creatiu havia estat el de fer una obra evocadora —no abocadora—, que deixés observar l’espectador, tal com vam haver d’observar nosaltres el tràgic final d’aquest barri tant entrenyable. Fer sentir al públic la mateixa impotència i ràbia que sentíem quan estàvem darrere la càmera… tot això sense atiborrar a ningú d’informació ni pretendre donar veritats absolutes… no per passivitat política, sinó per deixar que la història s’anés gestant en l’estómac de cada ú i no pas de forma racional, a través d’un discurs reproduït per uns altaveus. Però inesperadament, i com per art de màgia, tots aquells individus, trencadors d’individualisme, trencadors del civisme, violadors de normes absurdes, imaginadors d’altres móns, perroflautes èpics, xusma superba… es van convertir en l’altaveu que li mancava a la pel·lícula. El “no faci tant soroll” es va convertir en passió, en vida.
Feia molts i molts anys que no vivia el cine i estic feliç que així hagi estat— ni més ni menys, que durant la primera projecció d’aquest projecte en el que he tingut la sort de treballar, amb un grup fantàstic de gent, els dos últims anys de la meva vida.
Gràcies a tots aquells i aquelles que vam okupar el Verdi el dijous passat per convertir —un cop més— el cinema en una cosa tant màgica.

NO-RES: Recta Final

Després d’un any calent, carregat d’activitat i marcat per les protestes del 15M, [NO-RES] arriba a la seva recta final.
El camí no ha estat gens fàcil i encara ens queda feina per davant, però sí: ja tenim pel·lícula. 

Anem a recordar quina ha estat la trajectòria que ha seguit el nostre projecte aquest últim any i mig.

Vam començar a rodar a la Colònia Castells el maig del 2010, quan tot el barri encara estava sencer. Al llarg de 6 mesos vam ser testimonis de com la vida s’hi va anar apagant. Tenim, doncs, gravada una pel·lícula que va d’estiu a hivern, de la vida cap a la mort. Com moltes de vosaltres ja sabeu, el nostre mètode de rodatge era purament observacional: deixàvem que les coses passessin davant de la càmera la qual cosa ens convertia automàticament en testimonis distants, impotents, d’una tragèdia. Això no vol dir— ni molt menys— que [NO-RES] sigui un projecte passiu que accepta la desgràcia del barri com a cosa inevitable. La nostra aposta ha estat des d’un principi denunciar aquesta situació. Així ho hem fet, sempre de forma explícita, a totes les presentacions i xerrades que hem anat fent a varis països. Aquí us recordem la llista de llocs pels que ha anat passant la gira del projecte [NO-RES]:

—RAI, Recursos d’Animació Intercultural (Barcelona)
—Traficantes de  Sueños (Madrid)
—I Festival de Crowdfunding (Barcelona/Madrid)
—MACC, Mercado Atlántico de Creación Contemporánea (Tenerife)
—Zaragoza Activa – Azucarera (Zaragoza)
—Galeria Toronto Free Gallery  (Toronto)
—Cinérobothèque ONF/NFB (Montreal)
—Galeria NO-SPACE (Nova York)
—Festival de Documental de Sheffield (Anglaterra)
—BccN, Festival Barcelona en Creative Commons (Barcelona)

A més a més, [NO-RES] ha tingut aparicions estelars i en alguns casos pàgines senceres dedicades als següents mitjans de comunicació: Cahiers du Cinéma, Fotogramas, El Periódico, Público, ADN, Frontera D, Revista Barcelonès, Ràdio 4, Ràdio Sabadell, Ràdio Nikosia, Com Ràdio, TV3, BTV i un llarg etcètera a la Blogosfera.

Si bé, [NO-RES], no és una pel·lícula que es nodreixi d’un llenguatge típicament militant de denúncia política, sí que és una aposta per emprar l’art amb una lògica activista. Hem pretès de bon principi fer una pel·lícula bonica i estètica, una pel·lícula que tothom pugui veure i disfrutar, que brilli per la seva bellesa. Però l’objectiu sempre ha estat el de mostrar a través d’aquesta bellesa, aquella part de Barcelona que ningú no vol veure, o que no se’ns vol ensenyar. La Barcelona que no hi té lloc en la Marca perfecta i en el Parc Temàtic que s’ha anat construïnt pels turistes. L’aposta és doncs, la de mostrar d’una forma poètica i estètica allò que molesta i que se’ns amaga.

[NO-RES] no explica grans teories ni treu grans conclusions del processos d’especulació urbanística, de la corrupció política o de les màfies immobiliàries. Per això ja hi ha prous llibres i reportatges que malauradament no surten dels cercles d’activistes. [NO-RES] és un projecte cinematogràfic en el sentit més pur: imatges i sons, fotograma rere fotograma, es limiten a ensenyar-nos l’estètica de les conseqüències de tots aquests processos polítics i socials en el dia a dia de les persones. [NO-RES] és, doncs, una pel·lícula dura, però no dura de veure: al contrari. [NO-RES] vol apropar-se a l’espectador i no que l’espectador hagi de fer un esforç.

En el nou paradigma de producció que defensa METROMUSTER, la pel·lícula és el resultat de l’esforç col·lectiu de tots els seus futurs espectadors.
En aquest sentit, l’èxit de l’estratègia de work in progress ha estat rotund: hem aconseguit una comunitat de quasi 1.000 seguidors, amb més de 300 coproductors i coproductores que han fet donacions al llarg d’un any i mig. La nostra pàgina web ha rebut ja 26.500 visites amb una mitjana de 80 al dia.

Gràcies al Crowdfunding (micromecenatge) hem aconseguit més de 10.000 € que provenen de les següents plataformes o esdeveniments:

—Lánzanos: 3.023 €
—Verkami: 2.119 €
—Verkami (BSO AtVersaris): 835 €
—Festa de Coproducció a l’Espai Jove La Fontana: 2.000 € aprox.
—Sopador Popular al RAI: 500 € aprox.
—Donacions a través de la nostra web: 1.653 €

Com us havíem anat dient des de fa temps, hauríem volgut estrenar [NO-RES] a finals de setembre, però va haver-hi un canvi de plans inseperat.
Quan només ens quedava fer la post-producció de la pel·lícula, ens va arribat la carta que ningú s’esperava: TV3 va decidir entrar en la coproducció de [NO-RES].


Aquesta és una gran notícia per varis motius:

—Hem pogut invertir suficients diners en la bona postproducció que aquesta pel·lícula mereix.

—Tindrem recursos en presentar [NO-RES] a festivals de cinema internacionals.

—[NO-RES] tindrà també difusió per Televisió de Catalunya en una versió especial de 52 minuts. Això ajudarà a guanyar consciència en la nostra societat sobre el cas tràgic de la Colònia Castells.

Però el més important per nosaltres, és que TV3 (un canal públic) entrarà per primera vegada en una producció sota llicències Creative Commons i financiada parcialment a través de Crowdfunding.

Malgrat les bones notícies, des de METROMUSTER no ens podem permetre el luxe de celebrar res, ja que la situació que es viu a la Colònia Castells —el centre de tot aquest projecte— és més tràgica que mai. Després d’haver destruït al llarg d’aquest últim any, quasi la meitat de les casetes del barri, i d’haver expulsat a centenars de veïns —gran part dels quals s’han vist al carrer sense cap alternativa i amb una indemnització insuficient—, el terreny  s’ha convertit en un solar desolat en el que ningú no hi té previst construir-hi res, ja que l’Ajuntament no troba cap empresa que vulgui assumir el projecte. Tota la destrucció i les expulsions han estat envà. En aquest sentit, la tesi de la nostra pel·lícula ha demostrat ser certa: al final no ha quedat res, i tot plegat no ha servit per res.
Els pocs veïns que hi ha actualment, entre ells, la Pepeta, de més de 90 anys, hauran de conviure amb un gran solar ple de rates davant de casa seva de forma indefinida. 5 famílies que no han acceptat la indemnització que els oferia REURSA, seran desnonades pròximament.

Podeu seguir les notícies sobre la Colònia Castells al bloc de SALVEM LA COLÒNIA

Com seguirem?

Després d’una pre-estrena als cinemes Verdi, [NO-RES] es deixarà a disposició de qui vulgui, per fer-ne presentacions a qualsevol col·lectiu que vulgui parlar de la gentrificació, l’especulació urbanística i l’experiència viscuda a la Colònia Castells.
D’aquí a ben poc, la pel·lícula també estarà disponible a la Xarxa, per tal de que tothom se la pugui descarregar gratuÏtament.

[NO-RES] és un projecte de denúncia que pretén que, en qualsevol context, vagi acompanyada d’un debat sobre les injustícies que vivim els ciutadans per culpa de la corrupció política lligada al negoci immobiliari. Per aquest motiu, encoratgem que la pel·lícula serveixi d’excusa per a la celebració de debats i xerrades al voltant d’aquest tema.

Moltes gràcies i fins ben aviat,

L’equip de METROMUSTER

Programa especial al canal ARTE

FES CLICK AQUÍ PER VEURE EL VÍDEO AL CANAL ARTE

[NO-RES] a BTV

Verkami, una plataforma de micromecenatge per obtenir finançament


www.btvnoticies.cat

Verkami és una plataforma de micromecenatge, l’anomenat “crowdfunding”, que ajuda a finançar projectes artístics a partir de petites aportacions individuals. A Barcelona coneixem dues iniciatives que han tingut èxit: la companyia de dansa les Filles Föllen, amb seu al Poblenou, i el documental [NO RES] sobre la Colònia Castells.

El terme verkami prové de la unió de dos mots en esperanto: verko, que significa creació, i ami, amistat. Per tant, verkami significa “amants de la creació”. Des del desembre de l’any 2010, aquesta petita empresa familiar fundada per un pare i dos fills ha ajudat a finançar un centenar de projectes, ha mogut al voltant de 350.000 € i té uns 11.000 usuaris registrats, entre mecenes i autors dels projectes.

A Barcelona, han demanat finançament el Festival de Música i Recerca Audiovisual MiRA! , que se celebra el 5 de novembre a la Fabra i Coats, l’espai de creació contemporània nunArt, per posar calefacció, o Dreamin’ & Rappin’, per finançar un musical hip-hop basat en ‘El somni d’una nit d’estiu’. I al Poblenou, la companyia de dansa Les Filles Föllen, que comparteix l’espai Erre amb altres artistes, ha demanat finançament per posar-hi un parquet per assajar.

Als creadors del documental [NO-RES], el micromecenatge no només els ha ajudat a finançar un documental amb llicència Creative Commons, sinó que ha creat comunitat al voltant d’un tema sensible com l’especulació urbanística i la destrucció de barris històrics de Barcelona.


Veieu la notícia original